Hi ha moments en què no sabem posar paraules al que ens passa.
No és un problema concret.
No és tampoc una emoció clara.
És més aviat una sensació… com si alguna cosa dins nostre s’estigués reordenant.
Pot aparèixer en forma de cansament, de confusió, de necessitat d’aïllar-nos una mica més del que és habitual.
O potser com una incomoditat subtil, difícil d’explicar, però persistent.
I sovint, el primer impuls és voler entendre-ho ràpid.
Posar-hi nom. Resoldre-ho. Tornar a «estar bé».
Però no tot el que es mou dins nostre necessita ser resolt de seguida.
El moviment intern
Hi ha processos que no són lineals.
Que no responen a una lògica immediata.
Que no es poden forçar ni accelerar.
Són moviments profunds, moltes vegades invisibles, que tenen més a veure amb deixar anar que amb fer.
Amb permetre que alguna cosa caigui… perquè una altra pugui emergir.
Aquests moments sovint formen part de processos d’individuació, on parts de nosaltres que havien quedat en silenci comencen a demanar espai.
Com en la natura, hi ha fases d’expansió i fases de recolliment.
Moviments que s’obren cap enfora i d’altres que ens porten cap endins.
Hi ha moments per sembrar, i moments per retirar-nos.
Moments de més claredat i d’altres on tot es torna més subtil, més difícil de definir.
I tots ells tenen un sentit, encara que no sempre el puguem veure de seguida.
Sostenir el no saber
Una de les parts més difícils és, potser, aquesta: no saber.
No saber què està passant exactament.
No saber cap a on ens porta.
No saber quant durarà.
I tot i així, quedar-nos.
Sense fugir. Sense omplir-ho immediatament.
Sense tapar-ho amb respostes ràpides.
Com quan el cel es transforma lentament i no podem apressar el seu ritme, els processos interns també tenen el seu propi temps.
Sostenir aquest espai és, en si mateix, un acte profund d’escolta.
És començar a confiar que hi ha una intel·ligència interna que es desplega més enllà del que podem controlar o entendre des de la ment.
El cos com a guia
En aquests moments, el cos esdevé un lloc de retorn.
Baixar del cap al cos.
A la respiració.
Al ritme propi.
Potser no cal entendre tant, sinó sentir una mica més.
Donar-nos espais de silenci.
Contacte amb la natura.
Moviments suaus que permetin que el que s’està movent, es pugui expressar sense pressa.
Observar-nos també en els petits canvis: en com ens sentim, en què necessitem, en com varia la nostra energia.
Com els cicles que es repeteixen i alhora sempre són diferents, dins nostre també hi ha un moviment constant que es transforma.
Un procés que es va revelant
Amb el temps —i sovint només amb el temps—, alguna cosa es va aclarint.
No sempre en forma de resposta concreta, sinó com una comprensió més àmplia.
Com si la mirada s’eixamplés i poguéssim incloure allò que abans ens costava sostenir.
A vegades, el que semblava confusió era en realitat un procés de transformació.
Un canvi de pell intern.
Hi ha moments en què comencem a veure amb més perspectiva, com si alguna cosa s’il·luminés dins nostre, permetent-nos comprendre el sentit del que hem estat transitant.
I des d’aquí, tot pren un altre lloc.
Per acabar
Si estàs en un moment així, potser no cal córrer.
Potser no cal entendre-ho tot ara.
Potser només es tracta de quedar-te una mica més a prop teu.
Amb curiositat.
Amb una mica més de suavitat.
I confiar que, encara que no ho sembli, hi ha alguna cosa dins teu que ja sap el camí.